Què volen dir els títols dels capítols?

Prou hauràs vist que cada capítol té el nom científic d’un animal o planta que justament surt en el capítol corresponent. Per als més tafaners aquestes són les referències dels noms dels capítols.

Espècies animals

Ovis aries: els bens, els xais, els xots, els mens, les ovelles, els anyells, els corders...comptat i debatut aquests llanuts que campen per arreu i que són parents dels moltons salvatges asiàtics i europeus amb el mateix nom científic però de subespècies diferents.

Ziphiidae: família de cetacis, els anomenats balenes de bec, un dels grups més desconeguts i enigmàtics.
Pinguinus impennis: El pingüí gros, l'autèntic pingüí ara extingit que vivia a l'hemisferi nord, antigament fins i tot a les costes catalanes.

Bos grunniens: El iac, aquest bòvid sovint domesticat de l’alta muntanya del centre asiàtic, especialment del Tibet.

Sterna paradisaea: El xatrac àrtic, cria a l’Àrtic i viatja fins a l’Antàrtic.

Bos taurus: La vaca, el bou, el brau. De fet ara es tendeix a associar-lo en la mateixa espècie que el Zebú Bos primigenius indicus, de manera que al nostre bou ara se’l classifica com a Bos primigenius taurus. Per tradició hem agafat la classificació antiga.

Caiman yacare: Una de les espècies de caiman, anomenat Jacaré al Brasil, on només al Pantanal hi ha 10 milions d’exemplars, essent una de les concentracions més importants de caimans i cocodrils del món.

Falco rusticolus: El grifó, el més gran dels falcons, viu a les regions polars d’Europa, Àsia i Amèrica.

Pluvialis apricaria: La daurada grossa, dauradella o fusell, aquest ocell força comú a l’estiu a Islàndia i hivernant a casa nostra.

Stercorarius skua: El paràsit gros, el més gros dels paràsits de l’hemisferi nord, l’ocell aprofitat parent de les gavines que empipa els altres per prendre’ls la feina feta; el voltor del nord (i del sud més sud).

Anthus pratensis: el titella, el moixó que estiueja al nord (també a Islàndia) i hiverna al sud (també a ca nostra), que s’enlaira per erms i prat obert.

Garrulus glandarius: el popular gaig, sec, llest, el sembrador i avisador del bosc, molt popular al nostre país.

Cygnus cygnus: El cigne cantaire, propi del nord d’Euràsia i també d’Islàndia.

Equus asinus: El ruc.

Mesoplodon sparrmanii: la balena de bec, el zífid endèmic de les aigües de les Illes d’Sparmann. El nom de l’espècie és en honor al naturalista suec Anders Erikson Sparrman.

Sephanoides fernandensis: picamel (colibrí) endèmic de l’arxipèlag de San Juan Fernández, al Pacífic xilè.

Dinornis robustos: era el més gros dels moes de Nova Zelanda, aquests llamp d'ocellots que atenyien fins als 3 metres d’alçària i que, com els estruços, no podien volar.

Harpagonis magnificiens: Àliga de mides generoses endèmica de les Illes Sparmann, del mateix gènere de l’extinta àliga de Haast, menjadora de moes (Harpagornis moorei).

Nestor griseogularis: mena de lloro endèmic de les Illes Sparmann parent dels keas de Nova Zelanda, de cos feixuc i grisós.

Corvus forsteri: Espècie de corb endèmic de les Illes Sparmann, descrit per primer cop a les notes del naturalista alemany Johann Reinhold Forster, a qui el suec Anders Erikson Sparrman va dedicar el nom un pic mort.

Ixodes ricinus: la paparra, vulgar i comuna.

Cygnus fuscata: el cigne endèmic de les Illes Sparmann de coll i ales blanques i cos fosc.

Certhia familiaris: el raspinell pirinenc.

Arctocephalus sparrmaniensis: l’ós marí endèmic de les Illes Sparmann.

Gyps fulvus: el voltor, el volter, de casa nostra.

Sus Scorfa: el senglar.

Physeter Macrocephalus: El catxalot, la balena amb dents més grossa.

Falco peregrinus: el falcó pelegrí.

Strix aluco: el gamarús, un dels rapinyaires nocturns i boscans més populars del nostre país.

Oenanthe oenanthe: el còlit gris, aquest moixó d’alta muntanya i d’indrets freds (com Islàndia) migrador a l’hivern fins a l’Africa subsahariana.

Espècies vegetals

Aquilegia pirenaica: El corniol propi d’indrets rocallosos de l’alta muntanya, endèmic dels Pirineus.

Abies alba: l’avet de casa nostra, altívol, imponent.

Erythronium dens-canis: La dent de ca, bulbosa primerenca dels prats d’alta muntanya.

Quercus robur: el roure pènol, el més robust dels nostre roures.

Triticum aestivum: el blat de xeixa.

Paradisea liliastrum: Paradísia, aquesta flor de blanc immaculat que vesteix els prats pirinencs a principi d’estiu.

Narcissus poeticus: La fabulosa grandalla que endomassa els prats de dall del Pirineu a final de primavera.

Soldanella alpina: la soldanel·la, de flor delicada, de nostre Pirineu.

Acer opalus: la esplendorosa blada dels nostres boscos.

Pinguicula grandiflora: la viola d’aigua més grossa dels Pirineus, de terra calcària, segurament la planta carnívora més gran de les nostres terres.